dilluns, 8 desembre de 2014

Presentació a "Brújula emocional fm"

Hem fet una presentació del llibre Inteligencia comunciacional. El orador sexy (Plataforma, 2014) a l'emissora radiofònica a la xarxa Brújula emocional.
 Condueix el programa i l'entrevista Virgínia Villarroya.

 Podeu accedir i escoltar l'entrevista, d'una durada de 19 minuts, que es va emetre el 8 de desembre de 2014.

http://www.ivoox.com/brujulas-emocionales-53-xavier-laborda-gil-virginia-villarroya-audios-mp3_rf_3820483_1.html

dijous, 29 maig de 2014

Alquimistas de la palabra

 (Aixo és (i no és) Allò, Jesús Tuson, Editorial Ara Llibres, 2008, Badalona)

Durante el medievo, se revitalizó una antigua ciencia que los sabios llamaban alquimia. Trataban de encontrar la piedra filosofal que les permitiera transmutar maravillosamente unas materias en otras. Por ejemplo, alguien que tuviera un pedazo de hierro seria inmensamente más rico si lo transformara en oro. Esta idea ha alimentado los sueños de muchos a lo largo de la historia y aunque no se ha logrado nada físico todavía, los humanos hace tiempo que transformamos conceptos y realidades utilizando la lengua. A estos cambios los llamamos metáforas.

Jesús Tuson presenta un libro muy interesante sobre el tema. Això és (i no és) Allò analiza las metáforas fríamente. ¿Cómo las formamos? ¿Para que las utilizamos? ¿Qué importancia tienen en nuestra vida? Esta autoridad en materia lingüística, profesor de la Universidad de Barcelona, investigador y escritor nos convida a iniciar un breve y placentero viaje que comenzará en nuestro cerebro. Allí donde se procesa todo lo que somos, incluido el lenguaje.

Las metáforas forman parte de nuestra vida
Todo lo que nos rodea puede servir de metáfora. Las metáforas nacen de asociaciones cerebrales. Guardamos los conceptos en grupo en nuestra cabeza. Hay conceptos que podemos identificar fácilmente, como las sillas o las puertas, y hay conceptos más difíciles de definir, como la honestidad, la sostenibilidad o la arrogancia. En este segundo grupo necesitamos a las metáforas para comprender el mundo y simplificarlo. No obstante, eso no es lo único que simplificamos.

Nuestro léxico se ve tremendamente afectado porque sin las analogías metafóricas todo seria más rutinario e incluso se harían necesarias nuevas palabras para, por ejemplo, el cuello de una botella o el pie de una montaña. Solemos reducir lo que vemos a aquello que conocemos. Por eso partes de nuestra anatomía copan el mundo de las imágenes. Vemos cuellos (el cuello de un embudo), dientes (los dientes de una sierra) y brazos (el brazo corrupto de la ley) en todas partes. Así, no es tan desconocido todo lo que nos rodea.

Otro campo muy recurrente cuando hablamos de metáforas es el bélico. Los mosquitos nos invaden, los anuncios nos bombardean y las dudas nos asaltan. Según el autor, este fenómeno puede darse porque es así como concebimos nuestra vida, como una batalla sin cuartel por la supervivencia. Uno de los efectos negativos de este recurso, reflexiona Tuson, es que puede devaluar los significados de algunos términos. El ejemplo que encontramos es el de la palabra inteligente ¿Podemos estar hablando de las mismas cualidades cuando nos referimos a un hombre inteligente y a un mísil inteligente? ¿Es lo mismo someterse a una operación de apendicitis que sufrir una operación militar?

Así, como vemos, las metáforas llevan consigo muchas connotaciones y pueden ser utilizadas de muchas formas, no siempre buenas. Cuando las palabras crean una imagen en nuestro interior, pueden modificar nuestras creencias o pensamientos. A esta idea se aferran productores de marketing y medios de comunicación que ven que con las palabras adecuadas pueden infundir sus ideas o vender sus productos. Esto da mucho juego a la manipulación. Abundan en el periodismo los eufemismos que encubren malas noticias y las palabras comodín que facilitan la vida de los periodistas. Mientras, los eslóganes publicitarios utilizan términos que despiertan en nosotros los sentimientos deseados por los fabricantes y nos incitan a consumir ¿Hemos de preocuparnos?

Lo cierto es que tenemos tan interiorizadas las metáforas que ya son parte de nosotros. Las utilizamos sin darnos cuenta y es difícil imaginar una realidad sin ellas. Como en todo don, habrá gente que las utilice bien y gente que las utilice mal. De nosotros depende si queremos embellecer más si cabe nuestra habla. El lenguaje sin metáforas es hierro, convirtámoslo en oro.


                 

dilluns, 19 maig de 2014

S'-e-s-c-r-i-u c-o-m s-o-n-a?


“La meva llengua es pronuncia com s’escriu” és la il·lusió que Valeria Salcioli tracta de desmantellar amb la seva col·laboració a la recopilació d’assaigs: Homenatge a J. Tuson (Empúries, 1999).

La lingüista posa de manifest, en primer lloc, tres induccions inherents a aquesta tesi que evidencien que l’emissor: coneix la fonologia i la seva relació amb l'escriptura; identifica fonologia amb fonètica; desconeix el caràcter doblement convencional dels símbols gràfics – tipus d’alfabet i correspondència entre fonemes i signes gràfics–.

A continuació, s’endinsa en l’estudi fonològic que tracta d’analitzar la correspondència entre grafies i fonemes a partir de la incursió en l’examen de dues llengües que han estat reformades recentment: el turc i el Bambara.

En el cas del Turc, reformat l’any 1928, els principals problemes de correspondència, com indica V. Salcioli, es troben: en les variacions fonètiques que es produeixen tant a nivell regional com particular – com en el cas de la /a/ i la /ɨ/–; en la inexistència de certs fonemes –com el prepalatal sonor /ʒ/–; en casos en que els propis parlants dubten –és el cas de la «ǧ», que apareix com a corresponent sonora de /k/ en determinades estructures morfològiques–; en usos de diacrítics no previstos en l’ortografia turca.

Respecte el que fa al Bambara, Salcioli esmenta les variacions contextuals no adscrites als grafemes –com el cas de /g/–; el de la nasalització fonètica de les vocals;  l’elisió no sistemàtica de vocal entre obstruent i líquida a principi de paraula; la variació tonal en certs sintagmes que també requereix un coneixement previ de la llengua.

D’aquesta forma, l’autora conclou –i demostra– que l'oralitat sempre provoca diferències respecte la seva representació gràfica.

dimecres, 7 maig de 2014

BESNÉTES I BESNÉTS DE VICTÒRIA



Josep Maria Gil Martínez
Universitat de Barcelona - Universitat de l’Experiència

Curs d’introducció a la Lingüística – 2n. Quadrimestre 2013 / 2014


BESNÉTES I BESNÉTS DE VICTÒRIA



Carla i Max

Nina i Nico

Tim

Lia

Marina

Martina





Quan Victòria va néixer (1926), igual que passa ara, els noms que es posaven als nadons seguien un patró que era conseqüència de les modes, de l’actualitat d’aleshores, i sobre tot dels noms dels avantpassats de la família. També hi té repercussió el país on es neix, la seva història, els patrons del santoral.


En el seu cas, és evident que el nom triat “Victòria” ho va ser per influència del nom que portava la seva àvia, que es deia Victoriana. De fet aquest és el nom que consta a la partida baptismal de Victòria. Que els seus pares es deixessin influir per la fama de la societat victoriana, vivint en un llogarret perdut del món com és Gracionépel, a la comarca de la Jacetània, això ja és més difícil de considerar, tot i que la Reina Elisabet II del Regne Unit és coetània seva.


Però no sempre els noms que un o una acabava duent són fruit d’aquests paràmetres. La mare de Victòria es deia Felicitas (així, pronunciat com a paraula plana), les seves germanes es deien Rufina, Sabina i Demètria. Què va significar per als seus pares, Victoriana i José, posar aquests noms?, per quina moda o tendència van ser influenciats? Va ser una contribució a la cultura clàssica llatina, la imposició d’aquests noms? Ara Victòria té ja vuit besnéts amb noms que responen a les tendències del segle XXI en què ens trobem.


El nom que finalment porta cadascú de nosaltres, igual que la càrrega genètica del nostre cos i tota l’activitat que duem a terme al llarg de la nostra vida, tot esdevé un condicionant, d’una manera o d’una altra, de la nostra existència. Alhora, amb la nostra manera de ser, la nostra forma de pensar, la nostra cultura, condicionem els altres. Un exemple, Victòria ha tingut 9 fills durant la seva vida, dels quals set són vius. Per influència d’Antonio, el seu marit, tots porten el nom de “Maria”, sigui precedint un altre nom, en el cas de les noies, sigui posposat, en el cas dels nois. En aquest cas s’ajunten dos trets: la cultura religiosa més la repetició d’alguns dels noms dels avantpassats: Maria Victòria, José María, Antonio María, etc.


La Lia és la darrera besnéta, per ara, de Victòria. Els seus pares, Oriol i Julie, li han posat aquest nom que en llatí significa ‘lleona’. El seu caràcter es veurà condicionat o no per aquest “accident”? Serà una noia més aguerrida o més pacífica? Això ara és impossible de saber, només ens ha arribat via whatsapp, com a evidència gràfica, el vídeo on es veu la Lia, mentre s’està despertant per primera vegada a casa seva, badallant com una lleona després d’un llarga son reparador.


Podem constatar que a la família no hi ha cap persona que es digui ‘Lia’, els seus pares no han seguit el patró de posar un nom provinent dels ancestres, sí però han seguit la moda d’anomenar-la amb una paraula gairebé monosil·làbica. Podria ser l’apòcope del nom de la seva mare, un cop “iberitzat”? Julie i Oriol, els seus pares, han legalitzat, molt recentment la seva situació de parella de fet, a París, lloc on ha nascut la Lia.

 
Per què l’Oriol es diu així? Segurament era una moda de quan va néixer.

Per la seva etimologia sabem que “Oriol” (aureus) vol dir “d’or”. Podria fer referència als seus cabells rossos que lluïa de petit? 

És evident que abans li va ser imposat el seu nom i després li van créixer els cabells.



En Tim és cosí germà de la Lia. Acaba de fer set mesos. Les seves mares (en Tim té dues mares) van triar aquest nom també monosil·làbic. Elles puntualitzen que no és cap diminutiu de res. Una pista la podem trobar en llegir el lema del whatsapp d’una de les mares que diu: “esTIMant amb bogeria”. Les mares de’n Tim van celebrar matrimoni civil el 2006, gairebé estrenant la nova legislació sobre unions de parelles del mateix sexe. Gemma és una de les mares de’n Tim. L’altra n’és l’Helena, així escrit amb “h”. En aquest cas sí que podem assegurar que el seu nom és un reconeixement a la contribució de la cultura clàssica grega.


La Martina, nascuda cronològicament entre la Lia i en Tim, fa la número set com a besnéta de Victòria. El seu naixement va tenir lloc fa dos mesos, però els seus pares, la Mònica i en Jordi, s’han casat per l’eclesiàstic just aquest darrer dissabte. Coincidint amb la celebració del matrimoni dels seus pares, la Martina ha estat batejada, en una cerimònia conjunta oficiada a Madrid, lloc de naixement de la Martina.


La seva cosina germana es diu Marina que a l’octubre complirà 4 anys. Els seus pares, Beatriz i Roberto, que van batejar-la al cap de poc dies de néixer, havien contret matrimoni per l’Església, quan tocava, és a dir més d’un any abans que la Marina nasqués. Les dues cosines (Marina i Martina) tenen els seus noms són similars, comparteixen gairebé les mateixes lletres. Només Martina afegeix una “t”.


Nina i Nico són germans. Els seus pares es diuen Nit i Ignacio, familiarment dit Nacho. El nom de Nina és resultat de la unió de la síl·laba inicial del nom dels seus pares (Ni + Na). El nom de Nico també té algun significat, encara ara pendent de descobrir. Tota la família viu a Munic (Alemanya). Ambdós noms comparteixen la primera síl·laba que alhora és l’accentuada. En ser una “i” la vocal accentuada, aquests noms adquireixen més sonoritat.


La Carla i en Max també són germans i completen els vuit besnéts de Victòria. En tots dos noms l’element característic que els uneix és la utilització de la lletra “a”. La Carla és la besnéta més veterana de Victòria, va néixer el 2006, mentre que el seu germà Max ho va fer el 2010. Els seus pares, Laura i Eduard, formen una parella de fet.


Resumint: l’antroponímia que les besnétes i els besnéts de Victòria llueixen té gairebé en tots els casos, llevat de dos, format monosil·làbic, tret accentuat per la seva pronunciació. Sovintegen les “i” tòniques, que li donen sonoritat i a vegades proximitat, una tonalitat més familiar. Les “a” àtones, llevat d’un cas, són una altra característica i només un cop apareix la lletra “o” en un sol nom.


Cada nom anirà adquirint la seva sonoritat concreta i específica depenent del context temporal, relacional o espacial: serà diferent si es tracta del marc familiar o bé si ens trobem a la llar d’infants. Més endavant, quan l’individu esdevingui adult, quan vagi esculpint la seva personalitat, ell mateix anirà incidint d’una manera personal, per activa o per passiva, en donar una connotació concreta al conjunt de lletres que formen cadascun dels noms aquí comentats.




Catalunya 11 de Març de 2014

dilluns, 14 abril de 2014

Les Singularitats Gramàtiques de Gregorio Herráinz

Maria Luisa Calero
En el capítol titulat Apuntes sobre las ideas lingüísticas de Gregorio Herráinz -publicat dins Homenatge a Jesús Tuson (ed.Empúries, 1999)- Maria Luisa Calero, catedràtica especialitzada en lingüística general; realitza una defensa de tots aquells pensadors (ja sigui en l’estudi del llenguatge o en qualsevol altre àmbit del coneixement humà), que, tot i haver elaborat una producció teòrica interessant, han quedat eclipsats per altres figures considerades per la història i els erudits posteriors com a més rellevants.

Concretament, l’autora duu a terme un meravellós exercici d’historiografia de la lingüística al rescatar la figura i les singularitats teòriques de Gregorio Herráinz y de Heras; gramàtic espanyol del S.XIX que, per més que va dedicar tota una vida a la pedagogia de la gramàtica, ha acabat esdevenint una de les figures secundàries de l’estudi del llenguatge. Al llarg del capítol s’aprofundeix de manera específica en la concepció de la gramàtica del castellà i les seves aportacions en el camp de la semàntica, l’ortografia i la sintaxi.


El lector en cap moment es troba sol en aquest viatge; els comentaris omnipresents de Maria Luisa Calero il·lustren de forma precisa la relació de les idees castellà amb les d’altres estudiosos coetanis, en realcen la especificitat, i amb visió crítica les valoren. D’aquesta forma, Apuntes sobre las ideas lingüísticas de Gregorio Herráinz acaba esdevenint, gràcies a l’habilitat expositiva de Maria Luisa Calero, un text molt enriquidor, rigorós i ple de cientificitat històrica; alhora que intel·ligible per al lector no versat en el tema. Constitueix, doncs, una dissertació de gran valor pedagògic.

dissabte, 5 abril de 2014

La importància de la linguodiversitat


Albert Bastardas i Boada
Albert Bastardas i Boada
El sociòleg i filòleg Albert Bastardas i Boada una vegada més, ens mostra la seva gran capacitat d’anàlisi i crítica través del seu comentari sobre la linguodiversitat titulat “Manteniment diglòssic i substitució lingüística: notes per a una continuïtat de la linguodiversitat”.

Es tracta d’un capítol que pertany al llibre Homenatge a Josep Tuson ( Empúries, 1999). Bastardas reflexiona sobre la diversitat lingüística i proposa uns principis per mantenir-la. Posa èmfasi en el fet que els poders públics són els responsables de transmetre una ideologia que afavoreixi la diversitat i igualtat lingüístiques.

Mitjançant la seva ressenya, Albert Bastardas transmet la importància que té preservar la riquesa lingüística. Així doncs, incita als lectors a lluitar per un món que vulgui mantenir la diversitat de les llengües. D’aquesta manera es formaran persones intel·ligents que seran capaces de saber utilitzar els recursos lingüístics que tinguin al seu abast. En definitiva, tenim davant dels nostres ulls un gran comentari reflexiu.

dimarts, 25 març de 2014

Innovacions lingüístiques de la gramàtica racionalista espanyola


Entre els molts i cèlebres gramàtics espanyols del segle XIX, un en especial suscita el comentari titulat “Apuntes sobre las ideas lingüísticas de Gregorio Herráinz”, redactat per la catedràtica de lingüística general de la Universitat de Córdoba María Luisa Calero Vaquera.

Publicacions de la RAE
Compilat dins de Homenatge a Jesús Tuson (Empúries, 1999), la catedràtica ens obsequia amb una fascinant anàlisi de la historiografia lingüística de la gramàtica espanyola basada en les idees lingüístiques explotades pel gramàtic racionalista espanyol Gregorio Herráinz. Desconegut per a molts, descobrim en Herráinz un pioner i innovador en el camp de la lingüística espanyola, gràcies a la seva modernitat i el seu desig de renovació gramatical.

I és que Herráinz, segons Calero Vaquera, destaca no només per la seva afiliació doctrinal sinó també pel seu enginy inventiu. Dels nombrosos conceptes revolucionaris que proposa, cal posar en relleu el terme que Herráinz defineix com a gramàtica –el que actualment coneixem com a lingüística– i la seva revolucionària reforma ortogràfica de la llengua espanyola.

Ens trobem, doncs, davant d’una breu però sinòptica ressenya que recull les nocions cabdals de l’obra de Gregorio Herráinz. Els succints apunts de Calero Vaquera no només delecten per l’enginy d’Herráinz, sinó també per la patent passió que la catedràtica demostra en el seu discurs. Tota una joia per la lectura.

text d'Anna Castillo

dilluns, 10 març de 2014

L'heroi i la paraula compassiva


Molts treballadors fan cada dia la seva feina tant bé com poden, és a dir, amb tota la capacitat i atenció. Hi ha una pràctica laboral molt interessant que consisteix a muntar un aparador on figura el nom i el retrat del treballador del mes. Potser sí que és adient fer públics els reconeixements als treballadors. I tant que sí.
Ervigio Corral, el 2004

En el món de la comunicació hi ha un treballador que, ara fa deu anys, va ser exemple de coratge i humanitat. Va ser durant els terribles atemptats de l’11 de març de 2004. El seu nom és Ervigio Corral. Era el cap dels serveis d’emergència de Madrid, el Samur. “Em va tocar donar més de cent males notícies”, ha dit recentment E. Corral.

Era una feina per a la que ningú l’havia preparat, a ell ni als seus companys. Davant la tragèdia, tres membres del Samur van assumir la tasca d’informar els familiars. A Ervigio Corral li va correspondre informar de les primeres 120 persones mortes. Ho va fer un per un, durant 24 hores d’angúnia i compassió.

Aquest especialista dels serveis d’emergència es va veure fent una tasca nova i dramàtica. En el món de la comunicació s’acostuma a elogiar l’oratòria d’un polític, l’enginy d’un literat, la facúndia d’un dictador... Però aquests actors, generalment considerats amb un tracte de favor, queden empal·lidits davant professionals que comuniquen noticies de dolor amb tacte i bondat.

En el seu moment, Ervigio Corral va formar part d’una llista d’herois feta pels periodistes. L’heroi de l’11 de març de 2004 ha recordat, en aquest desè aniversari dels atemptats, el paper de tants companys seus. Gràcies.