diumenge, 29 març de 2015

Autobiografia de Joan A. Argenter.

Juan Argenter (2014): Juan A. Argenter, dins X. Laborda, L. Romera i Ana M. Fernández (2014): Homenatge a Jesús Tuson, Barcelona: UOC-Oberta Publishing; pàg. 13-27.

Joan Albert Argenter ens va concebre el plaer d'escriure la seva autobiografia lingüística.
En aquesta, podem veure que va tenir una vida prou intenssa amb relació a la lingüística, ja que des de ben petit a Argenter li havien interessat les llengües, però quan va llegir a Roman Jakobson va quedar-se fascinat amb aquest món i va decidir dedicar-s'hi plenament.
Argenter va caminar durant molt de temps per diferents àmbits de la lingüística sense saber molt bé en què especialitzar-s'hi, però el que sí que podem afirmar és que Argenter va dedicar-s'hi molt de temps a l'estudi de la gramàtica generativa transformacional (corrent que va iniciar Noam Chomsky), fins i tot va inventar un curs de gramàtica a l'Universitat Autònoma de Barcelona, on va treballar com a docent.
Argenter, a part de la gramàtica, a la seva autobiografia ens explica que ell té una vocació oculta, que és la sintaxi i també la poètica, ja que a l'acabar els seus estudis, Argenter va defensar una tesi de Llicenciatura sobre l’anàlisi del discurs poètic.
Però no va ser fins més tard quan Argenter va començar a interessar-se per les llengües amenaçades i la diversitat lingüística. De fet, els seus últims projectes lingüístics són de les llengües amenaçades i la diversitat lingüística, com per exemple el llibre d'Argenter que es titula ''Enclavaments lingüístics i comunitats locals: El català a Sardenya, al Carxe i entre els gitanos catalans de França'' (Biblioteca Càtedra UNESCO).
Joan A. Argenter és un home admirable que em resulta molt humil, ja que a la seva autobiografia s'ha mostrat tal com ell és, perquè ens ha explicat des de la seva expulsió de l'Universitat de Barcelona fins als molts àmbits de lingüística que domina.
Per tot això, i per haver trobat la mateixa vocació que ell, em sembla un home molt admirable i hauria d'estar orgullós de la vida lingüística que està recorrent, perquè ha demostrat ser un gran lingüista i sobretot, ha demostrat que li agrada el seu treball.

Us deixo amb una cita d'Argenter que em va semblar d'allò més inspiradora:


"Traduir no és ingrat si qui ho fa, tradueix allò que li suscita l’interès o toca la seva activitat professional." -  Joan A. Argenter.





divendres, 27 març de 2015

Ignacio Bosque

Ainara Salgado Gómez
Resumen autobiografía Ignacio Bosque
http://gestioncultura.cervantes.es/COMUNES/21131_I_Ignacio%20Bosque.jpg

Ignacio Bosque Muñoz (1951) se matriculó en la especialidad de Filosofía y Letras en la Universidad de Alicante. Terminó su carrera en la UAM y después, gracias a una beca que le fue concedida, se trasladó a la Universidad de Berkeley. Allí decidió el tema de su tesis y se convenció de que podía aportar algo innovador a su campo de estudio.
Así pues, volvió a España y comenzó a trabajar como profesor de letras en la Universidad Complutense de Madrid. Desde el inicio de su vida profesional ha combinado la enseñanza con la investigación ya que no concibe una disciplina sin el complemento que aporta la otra. Por ello, ha escrito, dirigió y codirigido libros y proyectos tanto de enseñanza como de gramática española, al igual que diccionarios.Incluso coordinó la Nueva Gramática de la RAE y Asociación de Academias, proyecto que considera de mayor responsabilidad entre todos en los que ha participado. 




dimecres, 25 març de 2015

Josefa Dorta: la intervención en el español

 DORTA LUIS, JOSEFA, 2014, “Josefa Dorta” en La lingüística en España: 24
autobiografías, Xavier Laborda, Lourdes Romera, Anna M. Fernández Planas (eds.), Barcelona, Editorial UOC, 2014, 163- 175 pp.

        Josefa Dorta, catedrática de Lingüística General en la Universidad de La Laguna y fundadora del Laboratorio de Fonética, describe en La lingüística en España: 24 autobiografías los factores que la llevaron a emprender el camino de los estudios lingüísticos. El capítulo se abre con la descripción de un acontecimiento que influyó en su experiencia estudiantil: un concurso de conocimientos generales cuyo premio, un diccionario del 1971, traza los comienzos de su formación universitaria. Los años de Filología Hispánica dejan sitio a la investigación
historiográfica y al estudio de la Fonética, en este recurrido imprescindible fue figura de Andrés Bello cuyo estilo, concisión y claridad expositiva se reflejan en los trabajos de la lingüista como Historiografía de la lingüística en el ámbito hispánico. Fundamentos epistemológicos y metodológicos (2007) donde analiza la entonación hispánica y su evolución.

    Josefa Dorta dedica parte de sus estudios a la difusión de temas dialectológicos con el objectivo de fornir una visión amplia y heterogénea de la diversidad lingüística, así de capturar  la curiosidad y la atención del lector.


Juana Gil: des dels inicis fins l'èxit com a lingüista

Juana Gil (2014): “Juana Gil” dins Xavier Laborda, Lourdes Romera, Anna M. Fernández Planas (eds.) (2014): La Lingüística en España: 24 autobiografías, Barcelona: UOC-Oberta Publishing, pàg. 207-221

Durant la lectura de la seva autobiografia lingüística, el lector va llegint com Juana Gil expressa les seves vivències a partir del seu sentit pràctic que sempre l'ha guiat a la vida, com per publicar certes obres o, simplement, per decidir què estudiar. Però, realment, el lector pot sentir com, tot i que ella comencés en aquest món de la lingüística sense cap vocació, el seu treball transmet la persistència de l’autora i, alhora, és brillant. Juana Gil també és una innovadora en el camp de les publicacions lingüístiques, ja que gràcies a molts dels seus llibres i dels seus estudis, avui en dia podem tenir obres espanyoles que tracten temes que mai havien estat tractats abans per lingüistes espanyols i, gràcies als seus estudis també, avui en dia, podem aprofundir molt més en els coneixements sobre fonètica i fonologia espanyoles. Realment, aquesta autobiografia fa conèixer a una lingüista molt important que, moltes vegades, no està present en els coneixements dels alumnes i, a gent com ella, se li hauria d’agrair l’esforç, la persistència i el treball en un àmbit com la fonètica o la fonologia.

dissabte, 7 març de 2015

Gaudir o no gaudir, és aquesta la qüestió




S’anuncia la primavera a les tiges noves dels arbres. També a la universitat de Barcelona. Aquest mes de març ha endegat una nova oferta educativa, la de “Gaudir UB”. Per fer el missatge més immediat el redactor ha suprimit l’article femení “la”. L’asíndeton o supressió d’alguna partícula és una llicència de poetes i publicistes, dos perfils que amalgama la nostra universitat. En especial, el segon, com demostra aquesta campanya de “Gaudir UB”.

La qüestió és que la població està convidada a fruir, a gaudir la universitat. ¿De quina manera ens proposem de fer-ho? La resposta és aclaparadora: amb plaer. Vet aquí que la universitat i el plaer queden agermanats per un projecte de docència oberta a tothom, sense requisits de cap mena. Aquesta novetat dóna que pensar. Es tracta de cursos amb “el rigor i la qualitat de la UB” i a la vegada fets “per a gaudir del plaer de saber”. És a dir, formació no reglada sobre àmbits com art, cinema, xarxes socials o nutrició, per exemple, i amb uns procediments que han d’assegurar la satisfacció de passar una bona estona i d’extreure un aprofitament intel·lectual.

La imatge de la promoció és prou eloqüent. Amb traços de còmic, apareix una jove asseguda a un banc baix, amb un llibre obert al seu costat. Fins fa poc es considerava que l’extensió universitària o cursets de complement tenien entre la gent gran el seu públic. Ara els joves també són preferents. Que en gaudeixin!, i tant que sí. Cal però fer atenció a un efecte no previst: que els estudiants regulars, joves i eixerits com la dona de la il·lustració, no demanin una revisió dels seus estudis sota el principi del plaer. Ells han arribat abans i també és mereixen gaudir de la oferta que es fa a nous usuaris.

dimarts, 23 desembre de 2014

Entrevista d'Eduard Berraondo a l'Illa Robinson


 
A l'Illa Robinson, Eduard Berrondo ha volgut parlar sobre el llibre Inteligencia comunicacional. Es tracta d'un llibre de divulgació de l'oratòria. 
El magazin i informatiu l'Illa Robinson és un programa d'El Punt Avui Televisió. Està dirigit i presentat per Eduard Berraondo. Parla de temes i notícies d'interès social i cultural, amb entrevistes i debats.

  Es pot veure el vídeo clicant aquí.
http://www.elpuntavui.tv/video.html?view=video&video_id=115205629

dilluns, 8 desembre de 2014

Presentació a "Brújula emocional fm"

Hem fet una presentació del llibre Inteligencia comunciacional. El orador sexy (Plataforma, 2014) a l'emissora radiofònica a la xarxa Brújula emocional.
 Condueix el programa i l'entrevista Virgínia Villarroya.

 Podeu accedir i escoltar l'entrevista, d'una durada de 19 minuts, que es va emetre el 8 de desembre de 2014.

http://www.ivoox.com/brujulas-emocionales-53-xavier-laborda-gil-virginia-villarroya-audios-mp3_rf_3820483_1.html

dijous, 29 maig de 2014

Alquimistas de la palabra

 (Aixo és (i no és) Allò, Jesús Tuson, Editorial Ara Llibres, 2008, Badalona)

Durante el medievo, se revitalizó una antigua ciencia que los sabios llamaban alquimia. Trataban de encontrar la piedra filosofal que les permitiera transmutar maravillosamente unas materias en otras. Por ejemplo, alguien que tuviera un pedazo de hierro seria inmensamente más rico si lo transformara en oro. Esta idea ha alimentado los sueños de muchos a lo largo de la historia y aunque no se ha logrado nada físico todavía, los humanos hace tiempo que transformamos conceptos y realidades utilizando la lengua. A estos cambios los llamamos metáforas.

Jesús Tuson presenta un libro muy interesante sobre el tema. Això és (i no és) Allò analiza las metáforas fríamente. ¿Cómo las formamos? ¿Para que las utilizamos? ¿Qué importancia tienen en nuestra vida? Esta autoridad en materia lingüística, profesor de la Universidad de Barcelona, investigador y escritor nos convida a iniciar un breve y placentero viaje que comenzará en nuestro cerebro. Allí donde se procesa todo lo que somos, incluido el lenguaje.

Las metáforas forman parte de nuestra vida
Todo lo que nos rodea puede servir de metáfora. Las metáforas nacen de asociaciones cerebrales. Guardamos los conceptos en grupo en nuestra cabeza. Hay conceptos que podemos identificar fácilmente, como las sillas o las puertas, y hay conceptos más difíciles de definir, como la honestidad, la sostenibilidad o la arrogancia. En este segundo grupo necesitamos a las metáforas para comprender el mundo y simplificarlo. No obstante, eso no es lo único que simplificamos.

Nuestro léxico se ve tremendamente afectado porque sin las analogías metafóricas todo seria más rutinario e incluso se harían necesarias nuevas palabras para, por ejemplo, el cuello de una botella o el pie de una montaña. Solemos reducir lo que vemos a aquello que conocemos. Por eso partes de nuestra anatomía copan el mundo de las imágenes. Vemos cuellos (el cuello de un embudo), dientes (los dientes de una sierra) y brazos (el brazo corrupto de la ley) en todas partes. Así, no es tan desconocido todo lo que nos rodea.

Otro campo muy recurrente cuando hablamos de metáforas es el bélico. Los mosquitos nos invaden, los anuncios nos bombardean y las dudas nos asaltan. Según el autor, este fenómeno puede darse porque es así como concebimos nuestra vida, como una batalla sin cuartel por la supervivencia. Uno de los efectos negativos de este recurso, reflexiona Tuson, es que puede devaluar los significados de algunos términos. El ejemplo que encontramos es el de la palabra inteligente ¿Podemos estar hablando de las mismas cualidades cuando nos referimos a un hombre inteligente y a un mísil inteligente? ¿Es lo mismo someterse a una operación de apendicitis que sufrir una operación militar?

Así, como vemos, las metáforas llevan consigo muchas connotaciones y pueden ser utilizadas de muchas formas, no siempre buenas. Cuando las palabras crean una imagen en nuestro interior, pueden modificar nuestras creencias o pensamientos. A esta idea se aferran productores de marketing y medios de comunicación que ven que con las palabras adecuadas pueden infundir sus ideas o vender sus productos. Esto da mucho juego a la manipulación. Abundan en el periodismo los eufemismos que encubren malas noticias y las palabras comodín que facilitan la vida de los periodistas. Mientras, los eslóganes publicitarios utilizan términos que despiertan en nosotros los sentimientos deseados por los fabricantes y nos incitan a consumir ¿Hemos de preocuparnos?

Lo cierto es que tenemos tan interiorizadas las metáforas que ya son parte de nosotros. Las utilizamos sin darnos cuenta y es difícil imaginar una realidad sin ellas. Como en todo don, habrá gente que las utilice bien y gente que las utilice mal. De nosotros depende si queremos embellecer más si cabe nuestra habla. El lenguaje sin metáforas es hierro, convirtámoslo en oro.


                 

dilluns, 19 maig de 2014

S'-e-s-c-r-i-u c-o-m s-o-n-a?


“La meva llengua es pronuncia com s’escriu” és la il·lusió que Valeria Salcioli tracta de desmantellar amb la seva col·laboració a la recopilació d’assaigs: Homenatge a J. Tuson (Empúries, 1999).

La lingüista posa de manifest, en primer lloc, tres induccions inherents a aquesta tesi que evidencien que l’emissor: coneix la fonologia i la seva relació amb l'escriptura; identifica fonologia amb fonètica; desconeix el caràcter doblement convencional dels símbols gràfics – tipus d’alfabet i correspondència entre fonemes i signes gràfics–.

A continuació, s’endinsa en l’estudi fonològic que tracta d’analitzar la correspondència entre grafies i fonemes a partir de la incursió en l’examen de dues llengües que han estat reformades recentment: el turc i el Bambara.

En el cas del Turc, reformat l’any 1928, els principals problemes de correspondència, com indica V. Salcioli, es troben: en les variacions fonètiques que es produeixen tant a nivell regional com particular – com en el cas de la /a/ i la /ɨ/–; en la inexistència de certs fonemes –com el prepalatal sonor /ʒ/–; en casos en que els propis parlants dubten –és el cas de la «ǧ», que apareix com a corresponent sonora de /k/ en determinades estructures morfològiques–; en usos de diacrítics no previstos en l’ortografia turca.

Respecte el que fa al Bambara, Salcioli esmenta les variacions contextuals no adscrites als grafemes –com el cas de /g/–; el de la nasalització fonètica de les vocals;  l’elisió no sistemàtica de vocal entre obstruent i líquida a principi de paraula; la variació tonal en certs sintagmes que també requereix un coneixement previ de la llengua.

D’aquesta forma, l’autora conclou –i demostra– que l'oralitat sempre provoca diferències respecte la seva representació gràfica.

dimecres, 7 maig de 2014

BESNÉTES I BESNÉTS DE VICTÒRIA



Josep Maria Gil Martínez
Universitat de Barcelona - Universitat de l’Experiència

Curs d’introducció a la Lingüística – 2n. Quadrimestre 2013 / 2014


BESNÉTES I BESNÉTS DE VICTÒRIA



Carla i Max

Nina i Nico

Tim

Lia

Marina

Martina





Quan Victòria va néixer (1926), igual que passa ara, els noms que es posaven als nadons seguien un patró que era conseqüència de les modes, de l’actualitat d’aleshores, i sobre tot dels noms dels avantpassats de la família. També hi té repercussió el país on es neix, la seva història, els patrons del santoral.


En el seu cas, és evident que el nom triat “Victòria” ho va ser per influència del nom que portava la seva àvia, que es deia Victoriana. De fet aquest és el nom que consta a la partida baptismal de Victòria. Que els seus pares es deixessin influir per la fama de la societat victoriana, vivint en un llogarret perdut del món com és Gracionépel, a la comarca de la Jacetània, això ja és més difícil de considerar, tot i que la Reina Elisabet II del Regne Unit és coetània seva.


Però no sempre els noms que un o una acabava duent són fruit d’aquests paràmetres. La mare de Victòria es deia Felicitas (així, pronunciat com a paraula plana), les seves germanes es deien Rufina, Sabina i Demètria. Què va significar per als seus pares, Victoriana i José, posar aquests noms?, per quina moda o tendència van ser influenciats? Va ser una contribució a la cultura clàssica llatina, la imposició d’aquests noms? Ara Victòria té ja vuit besnéts amb noms que responen a les tendències del segle XXI en què ens trobem.


El nom que finalment porta cadascú de nosaltres, igual que la càrrega genètica del nostre cos i tota l’activitat que duem a terme al llarg de la nostra vida, tot esdevé un condicionant, d’una manera o d’una altra, de la nostra existència. Alhora, amb la nostra manera de ser, la nostra forma de pensar, la nostra cultura, condicionem els altres. Un exemple, Victòria ha tingut 9 fills durant la seva vida, dels quals set són vius. Per influència d’Antonio, el seu marit, tots porten el nom de “Maria”, sigui precedint un altre nom, en el cas de les noies, sigui posposat, en el cas dels nois. En aquest cas s’ajunten dos trets: la cultura religiosa més la repetició d’alguns dels noms dels avantpassats: Maria Victòria, José María, Antonio María, etc.


La Lia és la darrera besnéta, per ara, de Victòria. Els seus pares, Oriol i Julie, li han posat aquest nom que en llatí significa ‘lleona’. El seu caràcter es veurà condicionat o no per aquest “accident”? Serà una noia més aguerrida o més pacífica? Això ara és impossible de saber, només ens ha arribat via whatsapp, com a evidència gràfica, el vídeo on es veu la Lia, mentre s’està despertant per primera vegada a casa seva, badallant com una lleona després d’un llarga son reparador.


Podem constatar que a la família no hi ha cap persona que es digui ‘Lia’, els seus pares no han seguit el patró de posar un nom provinent dels ancestres, sí però han seguit la moda d’anomenar-la amb una paraula gairebé monosil·làbica. Podria ser l’apòcope del nom de la seva mare, un cop “iberitzat”? Julie i Oriol, els seus pares, han legalitzat, molt recentment la seva situació de parella de fet, a París, lloc on ha nascut la Lia.

 
Per què l’Oriol es diu així? Segurament era una moda de quan va néixer.

Per la seva etimologia sabem que “Oriol” (aureus) vol dir “d’or”. Podria fer referència als seus cabells rossos que lluïa de petit? 

És evident que abans li va ser imposat el seu nom i després li van créixer els cabells.



En Tim és cosí germà de la Lia. Acaba de fer set mesos. Les seves mares (en Tim té dues mares) van triar aquest nom també monosil·làbic. Elles puntualitzen que no és cap diminutiu de res. Una pista la podem trobar en llegir el lema del whatsapp d’una de les mares que diu: “esTIMant amb bogeria”. Les mares de’n Tim van celebrar matrimoni civil el 2006, gairebé estrenant la nova legislació sobre unions de parelles del mateix sexe. Gemma és una de les mares de’n Tim. L’altra n’és l’Helena, així escrit amb “h”. En aquest cas sí que podem assegurar que el seu nom és un reconeixement a la contribució de la cultura clàssica grega.


La Martina, nascuda cronològicament entre la Lia i en Tim, fa la número set com a besnéta de Victòria. El seu naixement va tenir lloc fa dos mesos, però els seus pares, la Mònica i en Jordi, s’han casat per l’eclesiàstic just aquest darrer dissabte. Coincidint amb la celebració del matrimoni dels seus pares, la Martina ha estat batejada, en una cerimònia conjunta oficiada a Madrid, lloc de naixement de la Martina.


La seva cosina germana es diu Marina que a l’octubre complirà 4 anys. Els seus pares, Beatriz i Roberto, que van batejar-la al cap de poc dies de néixer, havien contret matrimoni per l’Església, quan tocava, és a dir més d’un any abans que la Marina nasqués. Les dues cosines (Marina i Martina) tenen els seus noms són similars, comparteixen gairebé les mateixes lletres. Només Martina afegeix una “t”.


Nina i Nico són germans. Els seus pares es diuen Nit i Ignacio, familiarment dit Nacho. El nom de Nina és resultat de la unió de la síl·laba inicial del nom dels seus pares (Ni + Na). El nom de Nico també té algun significat, encara ara pendent de descobrir. Tota la família viu a Munic (Alemanya). Ambdós noms comparteixen la primera síl·laba que alhora és l’accentuada. En ser una “i” la vocal accentuada, aquests noms adquireixen més sonoritat.


La Carla i en Max també són germans i completen els vuit besnéts de Victòria. En tots dos noms l’element característic que els uneix és la utilització de la lletra “a”. La Carla és la besnéta més veterana de Victòria, va néixer el 2006, mentre que el seu germà Max ho va fer el 2010. Els seus pares, Laura i Eduard, formen una parella de fet.


Resumint: l’antroponímia que les besnétes i els besnéts de Victòria llueixen té gairebé en tots els casos, llevat de dos, format monosil·làbic, tret accentuat per la seva pronunciació. Sovintegen les “i” tòniques, que li donen sonoritat i a vegades proximitat, una tonalitat més familiar. Les “a” àtones, llevat d’un cas, són una altra característica i només un cop apareix la lletra “o” en un sol nom.


Cada nom anirà adquirint la seva sonoritat concreta i específica depenent del context temporal, relacional o espacial: serà diferent si es tracta del marc familiar o bé si ens trobem a la llar d’infants. Més endavant, quan l’individu esdevingui adult, quan vagi esculpint la seva personalitat, ell mateix anirà incidint d’una manera personal, per activa o per passiva, en donar una connotació concreta al conjunt de lletres que formen cadascun dels noms aquí comentats.




Catalunya 11 de Març de 2014