Avui és divendres, 20 de novembre de 2009. Som a les Jornades de l'OETI. Parlem de comunicació, televisió i mitjans de comunicació, persuasió i audiència. Enguany la qüestió que ens aplega és la capacitat comunicativa de les persones.
Participem a la secció pràctica de les Jornades. Ho fem amb una activitat que permet conèixer -i esperem que fins i tot sentir, viure- algunes de les reflexions que recollim al text de la ponència. Tracta de la comunicació institucional i els missatges inscrits a les parets d'un centre de beneficència, la Casa de Caritat de Barcelona.
Aquesta és la presentació -en castellà- del document i, a continuació, el text complet de l'exposició.
Consideramos un corpus singular que forman las inscripciones murales de la Casa de Caritat de Barcelona. Son las que se conservan en el actual Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (CCCB). Nos interesan porque presentan un modo de comunicación institucional que combina la técnica de la epigrafía con el género del consejo o paremia.
Nicolas Catard, un cap de projectes de comunicació francès, de 37 anys, va decidir que crear un vídeo musical era la millor manera de trobar feina. En un mes, ho ha aconseguit. A Catalunya, Michael Patrick Lutun ha subhastat el seu currículum per internet i aposta per les formes imaginatives a l'hora de buscar feina per tenir èxit i qüestionar les vies tradicionals, "que no funcionen"
37 anys. Cap de projectes de comunicació. I la voluntat decidida de buscar una nova feina. El que arreu de França s'ha propagat com a 'Stivostin' és el cas de Nicolas Catard, que el març passat va decidir elaborar un vídeo musical per buscar una n ova feina, més satisfactòria que el que desenvolupava a Microsoft.
Catard tenia una fita clara: crear repecussió i trobar feina en menys d'un mes. Va compondre la cançó, la va escriure i va gravar el videoclip amb mètodes casolans. Va afegir l'enllaç del seu vídeo al seu perfil de Facebook i el va enviar a tots els seus contactes de les xarxes professionals LinkedIn i Viadeo. Va arribar als mitjans de comunicacio. I voilà! En un nou videoclip, un mes després, Catard explicava que ja té nova ocupació.
Tot plegat, i en paraules del professor del departament de lingüística general de la Universitat de Barcelona Xavier Laborda, Catard recrea amb aquesta història el mite del Robinson Crusoe, “abandonat a l'illa de l'atur” i que crea la satisfacció de veure com se'n surt. I aquest, sumat a l'empenta que rep dels mitjans de comunicació, és el secret del seu èxit. “És un relat euforitzant, que crea una sensació molt positiva”, però que, en el fons, amaga “un miratge”, argumenta Laborda.
Al seu entendre, el mite del Robinson és un mite burgès, perquè el personatge està molt preparat i té mitjans per ensortir-se'n. “El senyor Catard –puntualitza el professor de lingüística general– sap fer musicals, que és un dels gèneres més difícils de construir, i això genera admiració, però en realitat forma part del seu currículum, no està a l'abast de tothom, el vídeo forma part de les classes culturals formades”.
Un cas similar és el de Michael Patrick Lutun, de 37 anys, origen francès i resident a Catalunya des de fa 17 anys. Al març va decidir subhastar el seu currículum a eBay per tal de crear polèmica i intentar trobar feina, oferint “la seva força de treball” d'una manera en què quedés demostrat que en tant que director comercial sap cridar l'atenció, sap fer publicitat i es manega bé amb les noves tecnologies. A Lutun, però, no li ha anat tan bé.
En el moment que la seva iniciativa va tenir ressò mediàtic, eBay li va enviar un correu electrònic explicant-li que el que pretenia era il·legal i que al portal no estan permesos els intercanvis.
A diferència de Catard, Lutun ha explicat que fins ara ha rebut propostes molt decebedores, com una d'una empresa que li proposava treballar de franc durant el període que seguís cobrant la prestació de l'atur.
De fet, el mateix Catard explica que arran de la difusió del seu videoclip li van sol·licitar al voltant de 20 entrevistes. Ara, treballa a Kewego, un lloc web de vídeos online, una empresa on abans de l'èxit de la seva idea ja havia enviat un currículum que “devia acabar en algun lloc enmig de no se sap on”. Segons detalla, “la repercussió que havia creat el vídeo va fer que la meva candidatura destaqués. No em va fer aconseguir la feina, encara vaig haver de ser convincent durant l'entrevista, i és aquí on la meva experiència anterior va entrar en joc”.
Un cop va trobar feina, va fer un segon vídeo anomenat “He trobat feina”, que també va ser difós per mitjans de comunicació francesos. Gran part de les persones que buscaven feina que es van posar en contacte amb ell després del primer clip van participar en la fabricació del segon.
Ara, Lutun està explorant la possibilitat d'emprendre alguna altra iniciativa que el faci destacar i el porti a assolir els seus objectius. I és que considera que els empleats “tenen cada cop menys possibilitats de destacar i les empreses de selecció de personal estan col·lapsades”.
Al seu entendre, en aquests moments, en què hi ha tanta gent a l'atur, els desocupats només tenen dues opcions: fer servir la xarxa de coneguts o adquirir una forta visibilitat que els permeti destacar per sobre els altres.
Contra el que es pugui pensar, Lutun considera que seria bo que molts treballadors optessin per formes imaginatives i diferents per buscar feina “perquè posaria en dubte les formes tradicionals de buscar una feina, que no funcionen”.
Aquest veí de Matadepera està convençut que en l'era de les comunicacions, “cada cop hi ha més impersonalitats i menys comunicació” i que s'hauria d'obrir un debat “per tornar al contacte humà en el món laboral. S'ha de crear la 'selecció de personal 2.0'”.
De fet, el professor Laborda també considera que, en aquests casos, essencialment “el que funcionen són les relacions, internet pot fer una mica de plaça pública, però res més”. “Sortir una mica del guió ajuda, però en gran part dels casos l'originalitat genera incomprensió”, sentencia.
Algú ha divulgat en un portal social un llibre curiós: The complete idiotsguide. Persuasion, de SteveBoothf-Butterfield (editorial Alpha). Em pregunto si té permís per fer-ho. Són 286 pàgines fotocopiades i a la xarxa. (Efectivament, setmanes després de fer aquesta anotació, el document ha desaparegut, potser per raons de drets d'autor.) El llibre tracta de la persuasió explicada de manera planera, amb un punt d'insolència i inversió de les perspectives. Encara no he tingut temps de fer-me una idea de la vàlua de l'obra. Ha estat una troballa casual-causal. Per tenir-la a mà, insereixo el seu contingut al bloc de Retòrica. I em dono temps per llegir-la i per compartir les opinions d'altri. The Complete IdiotsGuide to Persuasion
El món universitari s'interessa per l'empresa. Més concretament, s'interessa per la formació en comunicació corporativa i comenacial del seus agents. Una tesi ben recent tracta en profunditat i amb encert sobre aquest àmbit formatiu i d'aplicació de la retòria. És diu Formación en habilidades comunicativas del directivo empresarial. La recerca ha estat desenvolpupada per la professora i ja doctora María del Mar Gómez, a la Universitat de Múrcia, amb la direcció del Dr. José Miquel Hernández.Podeu trobar els contunguts de la tesi a la base documental TDR, 0430109-115838/>. Presenta els fonaments de la teroria retòrica, examina els plans docents de una bona munió de Facultats d'Empresarials i proposa com incrementar la qualitat i els resultats de la formació dels universitaris. Si preferiu llegir un resum de la recerca, trobareu un article a la revista en xarxa Rhêtorikê a María del Mar Gómez dirigeix la revista Rhêtorikê, de la qual vam donar notícia a un full d'aquest bloc.
Del Carnet de frases recollim aquí la pàgina 56, que parla d'una història al tren. Parla d'un poema cruel.
El hombre manipulaba su cámara fotográfica para ver las fotos en memoria. Parecía un viejo rockero salido de una barriada en dirección a la ciudad. Aunque era una mañana de un día laborable, algo le asociaba a una barra de bar.
—La pastilla me ha,,, -dijo a la vecina de asiento, a pesar de que llevaba auriculares con música estridente.
—Tranquilo –replicó completando la frase, en el sentido de “la pastilla te ha dejado tranquilo”.
—Hecho polvo. Me ha hecho polvo –rectificó él–. Tendría que haber tomado la mitad o un cuarto del transilium.
Tomó uno de los auriculares de la mujer y subió el volumen. La distorsión del sonido era audible a unos metros. El hombre seguía el ritmo con una pierna nerviosa.
—¿Cuánto falta? –preguntó ella con acento extranjero, eslavo.
—A ver… Seis estaciones.
Al poco pasó al asiento de enfrente y comenzó a acariciar las piernas de la mujer, apenas cubiertas por una minifalda o unos shorts. Luego llamó a alguien por teléfono.
—No, no te llamo para pedirte nada. Solo quería saber cómo estabas.
Al poco colgó. Y repitió que la pastilla le había hecho polvo.
—Si bajamos aquí –dijo él antes de llegar a destino– podrás conocer a mi madre. Está trabajando.
La pareja no respondió enseguida. Su laconismo podía deberse a falta de dominio de la lengua. También a haber recibido muchos golpes de la vida.
—¿Bajamos aquí? ¿Quieres?
Asintió y se apresuraron a aperase del convoy.
El observador de la escena se preguntó si estaría la madre preparada para el encuentro. Recapituló: medicación, baja o paro, temperamento anguloso, relación reciente, mujer baqueteada, interlocutor telefónico a la defensiva, madre inadvertida… ¿Eran los elementos de una novela? No, de un poema cruel.
Avui és divendres, 20 de novembre de 2009. Som a les Jornades de l'OETI. Parlem de comunicació, televisió i mitjans de comunicació, persuasió i audiència. Enguany la qüestió que ens aplega és la capacitat comunicativa de les persones.
Escrits
.jpg)