Hem publicat fa uns mesos a l'editorial de la Universitat Oberta de catalunya (UOC) un llibre sobre retòrica, en les versions catalana i castellana. És De Retòrica. La comunicació persuasiva.

Portada de l'edició en català

Portada de la edición en castellano

Recollim tot seguit la presentació del seu contingut, tal com figura a l'edició castellana.
El Arte Retórica se presenta aquí en sus aplicaciones para la argumentación, la educación, la creación literaria, la política y la introspección personal. La palabra es un instrumento de transformación del mundo, de cooperación social y de dominio. El elemento común a estos efectos es la capacidad persuasiva de la comunicación .Y el origen de su estudio aparece entre los antiguos con la retórica. El tema de este libro es la retórica, el arte de convencer. Tras una interesante visión histórica, el autor trata de una realidad apasionante e inquietante: el uso político del lenguaje y sus efectos persuasivos. Y concluye con la reflexión sobre el influjo de este fenómeno en la identidad de la persona.

Este libro se edita paralelamente en español y en catalán. Información sobre la versión catalana:
http://www.editorialuoc.com/deretrica-p-953.html?c...

Temática: Historia de la lingüística, Historiografía lingüística, Retórica

Índice
1 Prólogo
2 Sub judice
3 Tarea de esclavos y sofistas
4 Pescadores de perlas
5 Gloria y poder
6 Sujeto y objeto del deseo
7 Peroración
8 Referencias bibliográficas

Colección: Manuales (Comunicación)

Formato: paperbound

Págs.: 116

ISBN: 9788497885

Teacher nostre

El darrer dia de curs, un alumne, en Cristian, ha llegit un text que remeda una pregària. Amb un sentit festiu, de tancament de curs en armonia i joia, ha composat una espècie de poema que resumeix els punts forts de les nostres sessions.

Teacher nostre

Teacher nostre que estàs a la UB,

santificada sigui la lingüística.

Vingui a nosaltres la paraula de Chomsky.

Facis la voluntat de Tuson a tota la casa de la llengua.

Dóna’ns avui les LABs* de cada dia
i perdona si oblidem el resum d’Eco,

com perdones quan no podem venir a classe.

No ens deixis fer la classe a l’aula.

Millor fem-la al jardí.

Amén!

(per Cristian Muñoz Ambrona)

*LABs, lectures i activitats breus assignades durant el curs.

Varietats dialectals

La sociolingüística és la disciplina que estudia els diferents aspectes de la societat que influeixen en l’ús de la llengua, així com les normes culturals i el context en el qual es desenvolupen els seus parlants. De les branques que en deriven, ens centrarem en dues: La primera, el variacionisme s’ocupa principalment de l’estudi de la variació lingüística i del canvi lingüístic. Estudia les diferents variants lingüístiques que es donen en grups de persones, separades per certes variables socials com la religió, nivell educatiu, nivell socioeconòmic, professió, etc. Per altra banda, la sociolingüística sincrònica es centra en l’estructura sociolingüística i en les variacions lingüístiques depenent de la situació i l’actitud dels parlants. Una llengua presenta varietats conegudes com a dialectes, com és sabut.

El parlar dels que la gent de poble anomenem vulgarment “xaves” es caracteritza per un accent molt més obert pel que fa a la pronúncia, al contrari de la nostra, que és molt més tancada, i això fa que el contrast dins una conversació entre una persona d’una zona dialectal i una d’una altra sigui notable, i encara més si una de les dues persones ho fa en castellà. I és que situacions com aquestes les he pogut viure de primera mà, com és la següent:

Havia acabat el meu primer examen de llengua russa i, entregant-lo, una companya del costat va preguntar-me, amb un accent molt fi: “¿Cómo te ha ido el examen?”, i jo, tot confiat vaig respondre-li amb un accent tancat i descuidat: “Poca sé pa si aprovaré o suspendré...” (No sé si aprovaré o suspendré...), i puc assegurar que la seva cara d’incomprensió va dir-m’ho tot sense necessitat d’obrir la boca.

Experiències com aquestes, però, poques vegades tornaran a repetir-se. Sentir cada dia aquest tipus de parla fa que a poc a poc es vagi imposant a la meva, però no de manera absoluta. Sempre quedarà aquella paraula sense la qual no et pots expressar, o aquella vocal que et sonarà tan bé dir-la com la has dit sempre, que res farà que canviï.

Catalenglish

Cada cop és més freqüent sentir una paraula anglesa en mig d’una frase o discurs en català, sobretot entre la gent jove. Però, és una moda temporal? És un fet que afectarà la llengua catalana, així com també l’espanyola o altres? Com es pot fer per aturar aquest fenomen?

A través de les xarxes socials, cada vegada més, els joves fan servir paraules, expressions i frases en anglès, bé sigui perquè és més curt, perquè es considera que és una llengua millor o perquè implica modernitat. És cert que també se’n fa ús d’altres com el francès, l’italià, l’alemany, etc., però és l’anglès la llengua més estudiada, un requisit gairebé obligat per a qualsevol feina que faci una persona, per viatjar, per veure pel·lícules o sèries, entre altres coses. Així doncs, es pot entendre i trobar fins i tot normal que molta gent es passi al carro de l’anglès, encara que no hauria de ser-ho.

Alguns lingüistes creuen que això pot crear que amb el temps les llengües vagin acceptant cada cop més neologismes provinents d’aquest idioma, i acabin sent barreges cada cop menys intel·ligibles i precises. Poca gent utilitza la carmanyola, ara fan servir el “tupper”, de la mateixa manera que no fan un àlbum de fotos, sinó un “book”, i així moltes altres coses, que en dirien “other things”.

Les xarxes socials han jugat un paper molt important en el desenvolupament d’aquest fenomen. Tot allò relacionat amb intranet, la interacció amb la resta del món, els xats, etc., han fet que s’utilitzés un idioma com a llenguatge universal, i aquest s’ha estès cap a altres àmbits poc a poc, fins el punt que dues persones catalanoparlants utilitzin en mig de la seva conversa alguna expressió en llengua anglesa, i que aquest fet no sigui quelcom anormal.

Un altre fet que hi ha influït molt han estat els cartells d’establiments i la publicitat, que han anat adquirint aquesta llengua com una de les principals per anunciar-se, i inicialment fer més exclusiu i cridaner el producte, tot i que, a hores d’ara, ja no n’és, d’exclusiu, perquè allò estrany és que no hi hagi anglès a un anunci.

S’ha de fer entendre a la gent que cada llengua és important, que no s’ha de menystenir la pròpia per tal de ser més modern. La riquesa d’un idioma s’alimenta amb l’ús dels seus parlants, i aquests no han de substituir una paraula per una altra d’un idioma diferent, ja que així el que poden fer és que perilli i acabin creant una mescla nova.

També cal saber que no hi ha una llengua millor, totes són úniques i diferents, i estan carregades de cultura, història i ideologia que serveixen de vincle unitiu entre els seus parlants. És molt positiu per a la gent el fet de conèixer com més llengües millor, sobretot ara, amb la globalització, els viatges a altres països per vacances, feina, etc., ja que permet una major comunicació amb la resta del món i països, però aquest fet no ha de comportar la transposició de l’ús d’aquestes en àmbits en els quals no té sentit utilitzar-les. Algú pot pensar que això és creativitat, una manera de modernitzar la llengua i reformar-la, però és ben al contrari. El que es fa és perdre diferencialitat amb la resta d’idiomes.

L’anglès no és la millor llengua, senzillament, s’ha escollit com una llengua útil per comunicar-se universalment amb tot el món, ja sigui per la seva poca artificiositat gramatical o la seva capacitat de síntesi o perquè és l’idioma de la gran potència mundial actual. El fet és que ningú pot assegurar que ho segueixi sent sempre, potser en un futur no gaire llunyà aquesta llengua universal serà el xinès, o el rus. Per aquest motiu, la població no es pot aferrar a una llengua com si fos l’única del món. Si es té llibertat per escollir, s’ha d’escollir aquella més fràgil per tal que no es perdi. Prou que s’han perdut llengües a causa de la imposició d’altres amb més èxit i hegemonia, que no siguin els propis parlants que escullin abandonar els idiomes amb els quals han crescut. La sociolingüística és la branca de la lingüística que s’encarrega d’estudiar tots aquests fenòmens perquè són la relació de parlants i llenguatge.

Els lingüistes han de conscienciar la societat d’aquest fenomen, fer-li veure que no és una cosa sense importància, sinó que pot trencar l’estabilitat de qualsevol llengua, també el català, pel fet de ser una llengua amb pocs milions de parlants i també perquè afecta la varietat i riquesa de vocabulari i expressions.

Així doncs i per tal de concloure, cal aturar aquest esdeveniment de substitució de paraules de qualsevol llengües per d’altres angleses i la imposició d’aquesta llengua que és hegemònica i internacional a hores d’ara, a fi de no perjudicar llengües minoritàries, de les quals un exemple podria ser el català.

Quan es diu que parlem per Internet, conversem?

La distribució i administració del lleure, així com les nostres noves preferències comunicatives i maneres d’interactuar han canviat. Davant d’aquesta novetat no ens podem quedar curts de conceptes ni de significats.

Si fins fa uns deu anys la interacció social es basava en una comunicació oral i simultània, en la qual el llenguatge corporal hi tenia molt a dir, avui en dia cada cop és més corrent sentir un “parlem pel fèis” o un “t’envio un guàtsap”.

Quan ens referim a aquests nous actes comunicatius emprem el verb parlar. Vist això, es podria inferir que englobem les situacions comunicatives reals i virtuals en un mateix hiperònim. Segurament tots estaríem d’acord que aquest és el mot conversa.

Però segons els glossaris de termes lingüístics una conversa és:

"un entorn comunicatiu oral, interactiu, espontani i informal, l’estructura del qual és l’intercanvi lingüístic -mútuament satisfactori- a partir de torns de paraula."

Sorpresa! Parlar pel fèis o pel guats no és conversar car no s’acompleix el primer adjectiu de la definició.

Quin marron! Com ho solucionem?

• Mantenint la definició que tenim i concloure que la interacció amb els contactes del fèis és un xat. Però segons el diccionari.cat, ha de tenir lloc entre diverses persones i a Internet, quelcom que no sempre s’acompleix. I a més, malgrat que parlar pel fèis i pel guats sigui molt semblant, el darrer està lligat al telèfon.
• Modificant la definició per encabir-hi noves realitat.
• Creant una paraula col·loquial que pogués ajuntar el que se sol anomenar missatgeria instantània i considerar-lo hipònim d’un concepte de conversa revisat.

Tants caps, tants barrets. I un lingüista i un filòleg, tres opinions. Discutir conceptes i definicions és delicat. Jo ja m’imagino els professionals del llenguatge discutint als bars i a les tarimes si una conversa també pot tenir lloc a la xarxa.

(http://www.youtube.com/watch?v=ZwnP05z2yds)

Tots els textos tenen una finalitat comunicativa. La narració

[A continuació us presentaré un article sobre la narració aplicada en situacions comunicatives. He volgut triar aquest tema perquè crec que quan parlem de narració tots pensem en una creació literària, però això no es pas axií i ho he volgut demostrar. El que m'ha motivat per triar aquest tema és la meva passió per la lectura.]

Quan es parla o s’escriu, sempre es fa amb alguna intenció. El patró narratiu és un dels cinc patrons discursius. Aquest patró té la finalitat de narrar: explicar-nos unes accions o uns fets, que poden ser reals o imaginaris, i que es desenvolupen en un temps i en un espai determinats. Quan narrem expliquem què passa, què ha passat o què passarà. I ho fem seguint unes característiques determinades, utilitzant el mateix patró: una estructura típica narrativa; uns elements bàsics: espai, temps, personatges, accions; i verbs d'acció i expressions de temps, etc.

Cal tenir en compte que podem trobar narracions en molts gèneres que poden narrar històries fictícies o verídiques : contes, novel·les, acudits, arguments de pel·lícules o de llibres, autobiografies, cartes, diaris personals, articles periodístics, converses, etc.

Al meu article he posat diferents exemples de la narració aplicades en situacions comunicatives diàries. Quan parlem amb un amic i li volem contar alguna cosa que ens ha passat fem servir l’anècdota.Per saber què passa al món ens informem amb les notícies, sigui a través del diari, internet o la tele però sempre es fa servir la narració. També són exemples llegir un llibre, veure una sèrie o una pel·lícula,  tot això està basat amb el patró narratiu.

Per acabar vull dir que saber narrar és una habilitat que no està lligada necessàriament a l'activitat literària, sinó que abasta la comunicació en general. Per això he triat aquest tema, ja quan parles sobre la narració sempre s’associa amb l’activitat literària, però he pogut demostrar que no és així.

Una comunitat lingüística, una nació?

Permeteu-me que posi en dubte en aquest article si la comunitat lingüística catalana és una nació tant forta com es vol fer veure, perquè des del meu punt de vista i vivències alguns cops m'he sentit com si no en formés part.

Per entendre les anècdotes que explicaré a continuació, cal que sapigueu que jo soc menorquina. He viscut tota la meva vida a Ciutadella de Menorca, i ara estic aquí a Barcelona per estudiar el meu primer any de lingüística a la universitat. A mi sempre m’han cridat molt l’atenció les diferències que hi ha entre el meu dialecte i els altres de Catalunya, de fet, a Menorca fins i tot, encara que només som deu pobles, a cada un d’ells hi ha variacions respecte els altres. Pels qui no ho sàpiguen, a “ses illes” utilitzem el que s’anomena l’article salat (en lloc de la platja diem sa platja), fem molt la vocal neutra i també tenim moltes paraules diferents, a part de les que hem heretat dels àrabs o dels anglesos, segur que algun cop heu escoltat el nostre famós “idò!”. Els balears sobretot, i els catalans que no formen part de la Catalunya central, sempre a l’escola hem hagut d’aprendre l’estàndard, ja que el meu dialecte és incorrecte escriure’l. A més, sempre m’he acostumat a sentir-lo parlar per TV3, i per tant no em costa massa parlar i entendre’l, però sembla que no és gens recíproc.

 A Menorca en ple juliol i agost està ple de catalans que venen a estiuejar per les nostres platges, de fet tinc uns amics que no fallen. L’estiu passat aquest amics meus de Sant Cugat van venir amb un cosí seu, li va costar tant entendre’m al principi que fins i tot em va dir que allà el que parlàvem era un altre idioma! I potser no anava tant mal encaminat, perquè quan vaig arribar a Barcelona no m’ho van dir tant directament, però algunes persones m’han mirat com si parlés xinés. Però quan ho havia de repetir feia una mica l’accent català central i tot tornava a la normalitat. Alguns cops podia entendre la incomprensió, perquè m’adonava que no utilitzàvem la mateixa paraula, però alguns cops era una simple pregunta en la qual canviava dues vocals. Ara bé, quan el més de Febrer em vaig apuntar a un equip de bàsquet a l’Hospitalet, vaig decidir que els hi parlaria tal com sempre, perquè s’acostumessin a la diferència i no haver de canviar a l’estàndard, i a més a la setmana també es va apuntar una mallorquina a l’equip. Les seves reaccions han estat de “perdona, que has dit?”, passant per “no et fa mal la boca tantes vocals neutres?” a, fins i tot, “vols parlar-me bé”. És a dir, que si els hi podia parlar bé, perquè ara resultarà que parlar un dialecte és parlar malament. Això a mi em demostra que potser la comunitat lingüística catalana no està tant lligada com alguns creuen, o que la majoria dels propis catalans desconeixen la seva cultura.

Per últim, vull fer un gran recordatori a tothom de que les llengües s’han de cuidar, i no només de la nostra pròpia, perquè ja hi ha hagut moltes comunitats lingüístiques que han desaparegut, a tots els continents, ja sigui per genocidi o per pressions polítiques i governamentals o econòmics, han fet desaparèixer moltes llengües del món.

La entonació

ARTICLE SOBRE L'ENTONACIÓ 

(Li vaig demanar al professor Laborda permís per publicar el meu vídeo de l'article de l'entonació amb una breu descripció, però he pensat que potser seria millor publicar directament el meu article, espero que el trobeu interessant) 

Durant la comunicació oral, hi ha diversos factors que cal tenir en consideració: allò que es vol dir, dla manera amb que es fa, el llenguatge utilitzat i el ,no gens menys important, llenguatge corporal, entre d'altres. Aquests són els més importants i destacables (cal remarcar el terme oral, ja les diverses interpretacions que es poden donar en una conversa en persona no afecten en una escrita, com la que es dóna a través de l'Internet o del mòbil). Un altre element molt important, el pilar d'aquest article, és la entonació, és a dir, la freqüència de la veu a l'hora de parlar.

El to de la veu no només afecta en el fet de si una veu és agradable a l'oïda o no, sinó que pot fer variar totalment el sentit d'una frase. Un clar exemple és el sarcasme, avui en dia tan comú, que fa que el emissor enviï un missatge totalment contrari al que s'escolta. El to sarcàstic a vegades pot ser molt descarat, fins al punt que potser és interpretat com una falta total de respecte; o bé pot ser molt subtil i passar desapercebut, el que fa que la persona entengui la frase com si s'hagués dit amb to neutre i provocant a vegades malentesos. Un altre exemple seria el típic to de mig burla, com fent de la pròpia frase una broma (en certa manera, el to sarcàstic pot tenir aquest objectiu, però aquest és mes descarat) traient-li importància, donant a entendre el contrari que el que es diu, o bé per buscar fer unes rialles. El problema de la sobre-utilització d'un d'aquests dos tipus de tons, és que es pot donar el cas que alguna persona consideri que encara s'està utilitzant el to sarcàstic/de mig burla, quan no ho has fet, i això pot desencadenar en discussions; aquestes conseqüències també es poden donar en el cas d'utilitzar-les en situacions en les quals no són adients (com en una conversa amb un desconegut).

Malgrat tot, les connotacions de l'entonació poden ser anul·lades segons l'entonació amb que es diuen les coses. Dit d'una altra manera, encara que s'hagi dit una cosa amb to de mig burla que pugui molestar als demés, si es sap que no s'ha volgut dir amb aquesta intenció, que no es pretenia ofendre a ningú, normalment no farà mal a ningú (aquí entra el grau confiança entre els interlocutors). Tanmateix es pot dir una cosa per acabar una discussió amb algú o donar-li la raó encara que no s'estigui gens d'acord, i que inconscientment es digui amb un to sarcàstic, que delati que és el que realment penses. Per situacions com aquesta, hi ha gent que considera que la veritat de les paraules està en el to. Tot i que no ho considero del tot cert , ja que per la meva forma de ser les meves paraules tenen el significat que han de tenir, cal admetre que no es pas del tot falsa, ja que hi ha gent que no diu el que pensa però queda plasmada en el seu to.

Però, la entonació no és allò únic que pot fer variar dràsticament el missatge, la situació és un altre. Evidentment, una cosa no exclou l'altre. Aixi mateix, una frase molt comuna en parelles amoroses és: “ets un ximple”, la qual normalment va acompanyada d'un dolç somriure i una mirada tendre, amb una veu molt suau; però aquesta frase és totalment diferent a quan per exemple dos amics estan jugant de forma cooperativa a un videojoc i un comet un error, l'altre reacciona amb un: “ets tonto”, alçant lleugerament la veu, entre mig de rialles, mirant al desafortunat amic amb una mica de mala llet. La primera situació mostra amor, afecte, en canvi, la segona, depenent de les persones implicades, òbviament, pot implicar altre tipus d'afecte, camaraderia, o si li ha fet mal el fet que hagués comés un error, potser ràbia.

Encara que aquests són uns exemples molt simples i en certa manera “ximples”, crec que demostren perfectament com l'entonació i la situació pot variar completament el sentit d'una frase.


A continuació, aquí teniu l'enllaç de Youtube per veure el vídeo complementari. A la descripció ja dic que l'audio ha empitjorat a Youtube, i que se'm va escapar una falta d'ortografia. No ho tingueu en compte si us plau.
http://www.youtube.com/watch?v=o_IZenAAwKc

DE LA PARLA A LA RAÓ

[A continuació us deixo amb l'article sobre un concepte comunicatiu que vam elaborar a classe d'Introducció  a la Lingüística amb el Dr. Laborda. Espero que us agradi]

Hi ha paraules que, per motius que no són del nostre interès ara ni aquí, són d’ús corrent una temporada i cauen en anacronismes una altra. Això ha estat sempre així, i no podem pas canviar-ho, ni tampoc no és la nostra intenció d’intentar-ho. Nogensmenys, totes les paraules tenen unes connotacions intrínseques i el que sí que és propi als filòlegs i lingüistes és reflexionar-hi, avaluar les conseqüències que això té i sistematitzar aquest fenomen, fet que el món de la lingüística ha batejat com a metalingüística.

La metalingüística no és més que la ciència que estudia, parla i reflexiona sobre el propi llenguatge i que intenta de sistematitzar-lo. Les gramàtiques, les teories de sintaxi i de morfologia són obres metalingüístiques, però també ho són els diccionaris, potser l’exemple més a l’abast de metalingüística, en el qual els mots serveixen per definir-ne un altre. La metalingüística és intrínseca a l’home curiós, tot i que a vegades no en un àmbit acadèmic, filològic i comunicatiu sinó simplement a tall de reflexió sobre les paraules en converses de carrer, d’ascensor o de sobretaula.

En aquestes converses sovint hom pot trobar pous de saviesa o, si més no, brins d’allò que més tard, amb les pertinents fonts filològiques, etimològiques o gramaticals poden esdevenir articles com el que teniu a les mans. L’exemple que aquí us proposem no és, ni de tros, inèdit ni extremadament original. És la diferència intrínseca en les connotacions dels verbs parlar i enraonar.

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) són sinònims. A parlar el defineix com a “Algú, expressar el que pensa mitjançant el llenguatge articulat” i en l’entrada del verb enraonar ens remet a l’entrada del verb parlar. Així, quedaria provada la suposada sinonímia dels dos verbs en qüestió. Tanmateix, no tothom ho veu així, com ja hem apuntat. Hi ha qui, en aquest nivell de metalingüística més popular, per definir-la d’alguna manera (les connotacions de l’adjectiu popular poden allunyar-nos de la idea que volem transmetre) s’ha adonat ràpidament que enraonar està compost pel verb raonar, “fer ús de la raó”. Etimològicament, parlar deriva del llatí “parabolare”, mot vulgar (car en culte és “loquor”, un verb deponent que ha tingut rendiment en cultismes com locutor, “aquell que parla”).

La reflexió metalingüística a què anàvem parteix d’aquesta diferència i de la observació que se’n féu en un ambient de familiaritat i tertúlia. Perquè la generació dels educats entre els anys 1920 i 1940 pràcticament no fa ús de parlar. I perquè nosaltres parlem massa a la lleugera. Avui en dia vivim a la societat de la comunicació, certament. Però acostuma a ser una comunicació immediata: missatges de text, WhatsApps, tuits, etc. que, a més, tenen l’afegit que són breus i no es donen a gaires reflexions d’aquest tipus. En tant que ens comuniquem molt, també parlem molt. Parla tothom: polítics, oradors, famosos i tertulians. I es parla tant que, a vegades, es cau en el risc de no dir res o, encara pitjor, de dir coses que no han tingut el temps suficient per madurar al nostre cap, de xopar-se del vinagre i el roure que els van macerant, de reposar perquè els podem situar allà on creguem que es mereixen, perquè, en definitiva, s’assentin en una idea definitiva. Potser per això, i només potser, ens allunyem tant del verb enraonar, que implica un treball intel·lectual abans de fer ús de la llengua que, per desgràcia, queda molt allunyat de la majoria de boques d’aquells que a ells mateixos es consideren creadors d’opinió (quan, teòricament, l’opinió se la crea cadascú a partir de les creences pròpies, però això és un altre tema que no interessa ara i aquí). Enraonar implica tota una altra concepció de la realitat en què vivim immersos. Enraonar implica haver reflexionat abans sobre el que hom dirà. Implica, també, tenir arguments sòlids i de base per justificar allò que hom creu (i, subsegüentment, desacredita tots aquells arguments tan sòlids com el “perquè sí”, “perquè jo ho dic” o “perquè sempre ha estat així”).

Potser en altres temps, en la laxa república o el dur franquisme, en temps convulsos i foscos, parlar a la lleugera era més difícil. Potser qui escrivia o qui parlava, qui opinava o qui pensava en veu alta (i només potser) ho feia amb un coneixement d’allò que feia i d’allò a què s’exposava i, en conseqüència, enraonava més que no pas parlava. Potser la diferència entre parlar i enraonar implica un canvi no només del verb sinó de la manera d’entendre la comunicació. Només potser...

GLOBALITZACIÓ =  UNIFORMITZACIÓ LINGÜÍSTICA?

El capítol que avui comentarem forma part d’un llibre que, tal i com n’indica al títol, és un homenatge al lingüista Jesús Tuson en motiu del seu sexagenari. El capítol en qüestió, “Lingüística aplicada i interculturalitat”, està escrit per Ma. Teresa Cabré.

M. T. Cabré Castellví: “Lingüística aplicada i interculturalitat”, a J. Argenter et alii, Homenatge a Jesús Tuson, Barcelona, Empúries, 1999, pàg. 33-46.

Vivim en un món globalitzat i intercultural, molt determinat pel sistema econòmics i en el qual els canvis socials que s’han desenvolupat els últims anys són molts. Aquestes transformacions,  tot i que acaben essent majoritàriament econòmiques, afecten directament al llenguatge. Fets com la priorització de la tecnologia, com el pas del mercat local al mundial o la transferència constant de coneixement i difusió en el camp cultural, han afavorit a un monolingüisme en nom de la simplicitat i l’eficàcia, i, com a conseqüència, la tendència general és cap a una uniformització cultural.  

És per això que per a l’autora és tan important la normalització lingüística (que és una branca essencial dins el camp de la lingüística aplicada): perquè totes les llengües, fruits de riquesa, puguin integrar-se en aquest programa de canvis mundials de forma homogènia.