En efecte, l'omnipresent presència dels mitjans de comunicació ha fet que ens els darrers anys hagi augmentat la consciència lingüística dels parlants quant a la inclusió del gènere femení a les comunicacions oficials o fins i tot a la parla més quotidiana i familiar. Així, expressions com "benvolguts amics i amigues", "hem d'ocupar-nos dels nostres fills i filles" o "el meu pare i la meva mare" són cada cop més presents en totes les llengües romàniques, que, com bé és sabut, tenen en la seva gran majoria dos gèneres gramaticals: l'anomenat masculí i l’anomenat femení.
La polèmica està servida, car aquesta actual profusió de formes respon més aviat a una voluntat d'arribar a convèncer l'altre que a una vertadera defensa dels drets de les dones. És ben evident, doncs, que la gènesi d'aquesta tendència és política: fa uns anys, alguns partits polítics, tot enarborant la bandera de la defensa de la igualtat de gènere, van decidir incloure a les interpel·lacions dels seus discurs la versió femenina del vocatiu. D'aquesta manera, passaren a dir "companys i companyes" en lloc de "companys", per citar-ne només un exemple. Integrat per d’altres sectors, van concloure que tot aquest canvi s'hauria d'estendre a la resta d’actes comunicatius per tal de seguir impulsant la igualtat de gènere.
Nogensmenys, la política va introduir amb aquesta decisió una tàcita manipulació lingüística basada en la confusió de gènere gramatical i gènere lingüístic. De fet, la denominació establida de gènere masculí i gènere femení no respon al gènere sexuat, com s’observa del fet que “lluna” sigui femení en català i masculí en alemany, o “Mädchen”, que designa una noia jove en llengua teutona, sigui neutre. Més aviat es tracta d’una qüestió de nomenclatura tradicional: els gramàtics clàssics introduiren els conceptes de masculí, femení i neutre, i nosaltres ens hem limitat a heretar-ho.
De la mateixa manera, la bien-pensance política desafia també el principi lingüístic de la navalla d’Occam, la qual estableix clarament uns principis d’eficàcia retòrica basats en la no repetició d’informació. No obstant, el fet d’incloure el gènere femení per a cada gènere masculí resulta forçós en la majoria de casos, i fins i tot impossible en d’altres. Així, si es pren la frase “Els pares dels alumnes de la classe de 3r de Primària hauran d’acompanyar els seus fills fins on són els mestres.”, ben natural en comunicacions escolars, obtindríem la següent traducció: Els pares i mares dels alumnes dels i les alumnes de la classe de 3r de Primària hauran d’acompanyar els seus fills i filles fins on són els/les mestres.” Deixant de banda el que queda de la navalla d’Occam, la frase presenta encara més problemes, com és el fet de suposar que els pares tenen al menys un fill i una filla.
Què cal fer, doncs? És clar que la gran majoria de persones defensem la igualtat de gènere, però aquesta defensa no ha de ser iniciada mitjançant la introducció de canvis lingüístics a marxes forçades. Al cap i a la fi, la llengua reflecteix en bona mesura la cultura que la vehicula, i, per tant, els canvis no han de començar per la parla sinó per les actituds socials dels parlants.
Eloy R. García
0 comentaris:
Publica un comentari